En aquestes dates, l’espeleologia catalana ja és capaç de “véncer” les verticals més grans que desafiaven : l’impressionant pou de la Grallera de Guara ( Osca ), de 226 mts. No és però fins 1978 que s’assoleixen veritables cotes de gran cavitat: Cigalera de l’Obaga de Baleran ( Pallars Sobirá ) amb més de 300 mts.

Cal destacar que les principals col.laboracions es van dur a terme amb la SIRE de Collblanc ( recentment desapareguda ) i sobretot, des de 1990, amb la SIRE del Prat de Llobregat que hores d’ara ( febrer de 2005 ) tampoc no té clar el seu futur.

Amb aquest grup va haver-hi entesa, que tants fruits va donar en un primer moment, a la zona d’exploració ( començada a explorar en 1987 ) que ha mantingut la SIRE SANTS activa fins no fa gaire: la VAL d’ECHO, a Osca, en l’anomenada campanya AGÜERRI.

Els nous integrants de la SIRE Sants, van descobrir, l’any 1986 la possibilitat de fer exploració a un indret de la província d’Osca, prop de Navarra, i que es troba en terra de ningú: enmig de dos grans massissos kàrstics, el de Larra a l’oest i el de Tendeñera a l’est, amb les seves zones intermitges: Añelarra-Meyodiya i Bernera.

Malauradament, són les persones responsables de fer i desfer, i aquesta entesa es va trencar, després de bons resultats, el 1995 .

L’esperit explorador va afluixar amb la crisi social de finals de la dictadura feixista.

Aquest impass coincideix amb el desenvolupament de noves tècniques de progressió vertical: l’anomenada SOLS CORDA ( apareguda a començaments dels ‘70 ) més esportiva i potent.

Hi destacaven la presència d’estris mecànics ( bloquejadors ) i la desaparició pausada de la tècnica de progressió de muntanya: l’elektron i les dites “maromes “ de fins 15 mm. de diámetre que servien d’assegurança. O fins i tot les escales amb graons de fusta i enllacades amb corde de cotó, que s’allargaven massa, i que s´havia d’estar al cas si feien just a la base d’un pou ¡! .

Tècniques importades principalment del país veí, França , que a mitjans dècada ja n’havien generalitzat el seu ús. Allà, el senyor Ferdinand Petzl va aprofitar-se de la seva dèria per l’espeleologia, del seu ofici d’enginyer, i la seva habilitat per “comprar “ patents a d’altres, com a l’italiá Bruno Dressler , i va muntar la marca avui dia més coneguda a Europa d’estris per a la pràctica espeleològica.

Cal dir , en referència al desenvolupament d’aquestes tècniques, que en aquestes contrades els “inventors” van florir: ja que la compra d’aquests estris estava vetada pel seu preu, sobretot, hi va haver un reguitzell de persones que en van fabricar els seus de manera casolana, com ara els famosos Jumar ( Juan Martí ) o complements Emilsa ( Emili Sabaté ), entre d’altres.

També cal referir-se a mètodes per devallar pous, com el Comici ( essent l’espeleòleg una mena de politja ). O els pocs miraments que es tenien en equipar i instal.lar un avenc: es llençava corda, i freguès o no, es baixava; ni es controlava gaire si arribava al final de la cavitat.

Tampoc no havien arribat els mètodes sistematitzadors de fitxers de cavitats ni de criteris vàlids d’equipament.

A tot aquest batibull de tècniques més o menys afortunades va mirar de posar-hi una mica d’ordre el col.lectiu, aleshores Comité.

Es va crear l’any 1971 l’Escola Catalana d’Espeleologia, aprofitant l’aparició tres anys enrere de la U.I.S. ( Unió Internacional d’Speleologia ).

Aplicant aquestes noves tècniques s’aconseguí augmentar la capacitat explorativa.

Però tindran dues consequències inevitables: els detractors, i la segona l’augment dels accidents per mal aprenentatge ( el 1973 va ser l’any amb més accidents mortals, a tots els grups catalans; ni parlem dels incidents ).

Tot d’una van sortir gent molt “ purista” a l’hora d’equipar avencs. No volien ni sentir a parlar de deixar restes a l’interior de les cavitats: volien ancoratges del tot naturals, sense tacos expansius; per tant s’auto- limitaven en la seva exploració. També els defensors de les tècniques anglo-saxones, gens invasives: evidentment en aquests països no hi abunden les grans cavitats verticals i es poden fer servir estris i cordes no tan addients per a la progressió vertical ( cordes més gruixudes, davalladors més lents tipus Rack .. )

Aquí cal fer esment de “l’inici de les competicions “ espeleològiques: rapidesa a baixar un pou ..( amb grups com els Scorpios, Virgas, Piratas ... ).

Paral.lelament, i com no pot ser d’altra manera, quan hi ha esdeveniments que assoleixen ressó social, sempre apareixen discrepàncies sobre COM HA D’ÉSSER l’ORGANITZACIÓ d’aquest col.lectiu: tornen a ser les persones les protagonistes ( malgrat que no tothom brega en l’activitat, sí que dóna el seu parer) .

Es creen diferents comissions de seguiment d’activitats ( als anys cinquanta ) dins l’estructura de la Fed. Esp.de Muntanya.

I es decideix finalment, el 1962 i simultàniament amb la creació de la Fed. Cat. de Muntanya, la creació del 1er. Comité Regional de Exploraciones Subterráneas ( aleshores dins la Fed..Cat.Muntanya ).

Hi seguiran d’altres Comités, que el seu neguit perseguirà una autonomia respecte de la federació de muntanya; i el seu esperit una diferenciació de la Comisión Nacional de Exploraciones Subterráneas: com el Catalano-Balear d’Espeleologia el 1970, que promourà divulgació i tècnica amb la Escola Catalana d’Espeleologia.

Aquest Comité será l’arrel d’on neixerà la futura FEDEDERACIÓ CATALANA d’ESPELEOLOGIA, l’any 1979, i el començament de les desavinences amb la FEDME i les disessions entre els mateixos espeleòlegs, que arriben fins avui dia.

No només hi va haver falera explorativa i reivindicativa de la personalitat de l’espelelogia ; també van fer-se actes de protesta davant un dels fets socials que van marcar època: la creació d’un abocador ( “ controlat “ i temporal ) a la vall d’en Joan, Gavá - Begues, el 1972: aleshores ja es veia que no seria provisional i es van fer estudis de l’impacte en l’aigua circulant de la zona, emanació gasos ...

Va ser el primer moviment conscient i organitzat de caire ecològic a tot l’estat espanyol ¡!

Tots sabem què va passar després: fins i tot la mort d’un company de 16 anys a l’av. Terradelles del C.E.TALAIA el 1979. A més, un dels “tècnics” va arribar a ser conseller de Medi Ambient en l’etapa democràtica.

És l’època ( 1977 – 1983 ) dels grans avenços al Pirineu axial per part de molts grups catalans: en el sist. Badalona ( massís d’Escoain ), sist. Sabadell ( vall de Benasc ), sist. Arañonera ( Bujaruelo, M. Perdut ) i de les estomacades entre ells: persecucions en cotxe per esbrinar destí, apropiament aliè de primeres, sortides entre setmana “enlairant “ helicòpters ( ERE del CEC, la “burgesia” espeleològica) i fins i tot tall de corda a un grup que estava explorant a dins.

Aquestes “diferències” arriben fins avui dia; els grups més provocadors sempre han estat els mateixos : l’esmentat ERE i el GES del CMB; si més no alguns dels seus integrants han calçat el mateix n° de sabata.

És el temps de l’Illamina-ko Ateen Leizea, que amb 1408 mts. de fondària ha estat durant temps rècord europeu de profunditat. Fins les exploracions al massís central de Picos d’Europa ( mitjans anys vuitanta i sobretot segona meitat dels nouranta) on es reuneixen en pocs qm2 moltes cavitats que sobrepassen els 1000mts. de desnivell com p.x. torca del Xitu, sist. Trave ( amb tres forats que depassen el qm. ) i l’actual record europeu la torca del Cerro del Cuevón, amb 1589 de desnivell.

Simultàniament s’esdevenien les exploracions a d’altre paradís kàrstic: Cantàbria, amb multitud de cavitats amb grans desnivells que no depassaven els 850 mts. de fondària però que aconseguien unir-se en grans sistemes: Cueto-Coventosa, del río Silencio ( 60 qm. de desenvolupament ).

Així trobem que a la zona del riu Asón tenim veritables sistemes sub-horitzontals. Això també passa al Pirineu axial, que després del recorregut vertical de la xarxa de pous ( fins els 400 – 450 mts. ) s’arriba als grans col.lectors que assoleixen les cotes finals: amb els quatre sistemes esmentats més amunt.